Ball Robat: Joan Oliver
1.
El teatre català al segle XX
Del modernisme a la guerra civil. El
teatre als anys 30
El teatre de postguerra
Amb el triomf de
la dictadura franquista, el teatre català es veié obligat a emmudir. Entre
el 1939 i el 1946 la prohibició de representar teatre en
català fou absoluta, per la qual cosa podem parlar d'un panorama desolat,
sobretot a Catalunya, on la prohibició fou més estricta; mentre que a Mallorca
i a València es van permetre algunes representacions. Per tant, a partir del
1939 comença un nou període marcat per les conseqüències repressives
del nou règim dictatorial. Aquest nou context va caracteritzar-se per:
-. L'exili a
l'estranger de diversos autors i el silenci de molts d'altres; i
-. Les prohibicions i
la censura imposades pel nou govern.
A partir de l'any 1946,
però, es començà a veure la possibilitat de representar alguna cosa en català,
sobretot a través de dramaturgs que ja havien aconseguit renom en l'etapa de
pre-guerra. És el cas de Josep M. de Sagarra, que aquest mateix any
estrenà El prestigi dels morts. A més de les estrenes de Sagarra, en
aquests anys també tingueren importància les de Carles Soldevila i Lluís
Elias, a les quals hem de sumar les reposicions d'autors de períodes anteriors
com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol o Ignasi Iglesias. Amb
tot, el teatre català ja no va tornar a ser innovador fins a la darreria dels
cinquanta, amb l'aparició del teatre independent.
En la dècada dels
50, superada la primera etapa franquista, la situació a poc a poc s'anà fent
més permissiva, per tant, més favorable al nostre teatre. A Catalunya, la
burgesia nouvinguda propicià l'aparició del melodrama i aparegué també un
teatre religiós. Paral·lelament a aquest teatre, que tenia encara molt poques
possibilitats d'actuació i no omplia les aspiracions d'un sector del públic, va
anar apareixent el teatre independent; aquest teatre, en els seus inicis,
entre els anys 1955 i 1960, fou amateur. Es tracta d'un teatre
molt més modern, més d'acord amb l'europeu. Un dels grups més representatius
d'aquest teatre fou l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), creada el
1955, la qual es dedicà a representar les obres dels autors estrangers més
importants -figures clau del teatre contemporani com Eugène Ionesco o Bertolt
Brecht- i les d'autors catalans d'aquest període -Salvador Espriu, Joan
Oliver, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa o Maria Aurèlia
Capmany.
El llibre que ens ocupa, Ball Robat, pertany a l’època de
la post-guerra.
Una cultura sense lliberta i la
censura
A causa del triomf del bàndol de Franco el català va
quedar prohibit, és a dir no es podia parlar al carrer i molt menys publicar
coses en català per tant la literatura catalana va estar en davallada i els
autors van escriure sense publicar els seus llibres.
L’alternativa ADB
La visió de “Jonás”
2. Joan Oliver
Biografia
Joan Oliver va néixer el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès
Occidental), en el si d'una família de la burgesia industrial. El seu besavi,
Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell,
i el seu avi matern, Joan Sallares i Pla, un dels capdavanters del Foment del
Treball en el tombant de segle.
Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona (1921).
Era de caràcter inquiet i rebel, i poc còmode amb els codis socials burgesos,
estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs amb qui
forma l’anomena’t Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i
pel desig de provocar la societat del moment.
El poeta
A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits
contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i
el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però
no és fins al 1934, amb l'aparició del seu primer poemari, Les decapitacions,
que signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms
de bateig, i Quart, perquè era el quart d'onze germans). Amb aquest poemari és
considerat per la crítica com un dels més brillants escriptors de la seva
generació.
Aquesta prometedora
carrera literària és escapçada per l'esclat de la Guerra Civil espanyola.
Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista.
El 1939 s'exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans. Més
tard s'exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es
trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix
nou anys. Enyorat del que ell anomena la seva pàtria, torna a Catalunya el
1948, on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme. Poc temps després de
la seva arribada serà detingut i passarà un parell de mesos a la Model. Un
altre fet tràgic que coincideix en el temps és la mort de la seva dona.
El seu ressò com a
poeta es produeix el 1959 amb l'aparició de la que ha estat considerada la seva
obra mestra: el poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de
referència per a tota una nova generació de poetes que, tenint a Pere Quart com
a model, propugnen una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la
realitat social.
Aquesta nova
poesia, coneguda com a "poesia social", és el corrent literari
hegemònic durant la dècada dels seixanta.
El dramaturg
Durant uns anys,
Joan Oliver sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions,
sobretot d'obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un
públic burgès l'art dramàtic de la postguerra. La seva situació comença a
canviar quan, el 1955, accepta la direcció d'una col·lecció de novel·la
catalana a l'editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, després, integrada
dins del grup Enciclopèdia Catalana). Acabarà dirigint l'editorial Proa.
Contribueix també a
la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Viu encara de
col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un
temps l'editorial Alcides. L'ADB es va crear l'any 1954 amb la intenció de
dignificar i renovar l'escena catalana. Era una companyia no professional (es
declarava així per poder evitar millor la censura franquista). L'ADB pretenia
crear un repertori teatral amb textos de prestigi, antics o moderns, basats en
obres originals catalanes o en traduccions d'obres d'altres llengües. Oliver va
a acabar tenint un paper destacat dintre de l'agrupació, no només com a autor,
sinó també com a responsable, a més va aportar a l'ADB tot un seguit de
traduccions de peces universals, tant clàssiques com contemporànies
(Shakespeare, B. Shaw, Txèkhov, B. Brecht). Des d'un punt de vista creatiu es
pot afrimar que l'ADB va afavorir el desenvolupament de Joan Oliver com autor
teatral, va estrenar obres seves: Primera representació, Ball robat, La barca
d'Amilcar...). Gràcies a l'activitat de l'agrupació, Oliver va contribuir molt
crear una nova tradició teatral per a l'escena catalana, que necessitava nous
referents que omplissin el buit que la censura franquista encara procurava.
1ª - Teatre de preguerra:
Temes: crítica a la
classe burgesa. Escriu obres on el matrimoni és protagonista i l'excusa per
analitzar els problemes morals de la seva pròpia classe social.
2ª - Teatre
postguerra: Ball robat.
L’obra literària
1919- 1939 a Catalunya
Poesia: “Les decapitacions”, on mostrava una critica cap
a la societat i una mirada intel·lectual.
Teatre: “La Fam” utilitza pocs personatges i escenifica
la revolució obrera dels anys 20 a Barcelona. Utilitza un triangle amorós.
Prosa: “Una tragèdia a Liliput” fa una recreació de l’historia
de Gulliver.
1940- 1948 a Xile (exili)
Poesia: “Salo de tardor” dins d’aquest poemari es troba
el poema més famós de Oliver que versa sobre els republicans que van haver-hi
de exiliar-se arran de la guerra civil Espanyola.
Teatre: No va escriure
Prosa: No va escriure
1948. 1986 Retorn a Catalunya
Poesia: “Vacances pagades”, inclou poemes com “cançoneta
noucentista de mal camí. És una parodia del noucentisme.
Teatre: “Ball Robat”, Joan Oliver, desprès de la Guerra
Civil va escriure l’obra amb un to pessimista, crític, irònic i satíric on
escenifica la burgesia catalana.
Prosa: “Biografia de Lot”
3. Ball
Robat
Producció i estrena
L'obra va ser escrita
entre l'abril i finals del 1954, tot i que no es va estrenar fins al 2 de juny del 1958. L'estrena va anar a
càrrec de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i
es va fer al teatre Candilejas.
L'obra es va publicar dins la trilogia Tres comèdies,
juntament amb Primera representació i La gran pietat.
Una “comèdia dramàtica”
Ball Robat respon a les expectatives
i a les circumstàncies creades arran de la fundació de l'ADB com a entitat
teatral que aspirava a dignificar el teatre català i a erigir-se en una
alternativa de la situació pèssima de l'escena Professional.
La distribució de Ball
robat en tres actes i un epíleg permet encadenar les combinacions binàries que
esbossen els triangles potencials i, encara que la comèdia quedi oberta,
resoldre les equacions possibles en un epíleg final.
A través d'una successió
de triangles potencials, prototípics de la comèdia burgesa, i a través de la
paròdia d'alguns aspectes del melodrama <<edificant>> de l'època,
Oliver vehicula a Ball Robat una visió especulativa i empírica del món que
destil·la la incertesa el desencís de la postguerra.
Aquesta visió, que té
punts de contacte amb Txèkhov i Camus, exposa una recerca de la veritat
essencial de l’ésser humà com a individu solitari i infeliç que es troba
condicionat pel seu entorn social i les seves relacions amb els altres.
Comèdia burgesa? Sí,
però sobretot << comèdia dramàtica>>, és a dir, passada pel sedàs
lúcid i irònic del pessimisme còsmic oliverià de la postguerra
3.2 Els triangles
Els triangles de l’obra
son els següents:
-Mercè i Cugat + Oleguer
-Eulàlia i Oleguer +
Oriol
-Núria i Oriol + Cugat
Al segon acte s’insinua
un possible triangle amorós entre l’Eulàlia, l’Oleguer i en Cugat.
3.3 Els personatges
Els personatges principals
d’aquesta obra son 6 parelles, les quals estan compostes per el Cugat i la
Mercè, l’Oleguer i l’Eulàlia i L’Oriol amb la Núria.
Les tres parelles son de
classe alta (burgesia catalana dels 50), en Cugat és intel·lectual, l’Oriol és
esportista i l’Oleguer és un advocat molt famós i reconegut pel seu caràcter.
En canvi les seves
dones, com totes les dones de l’època es
dediquen a cuidar de la casa, dels seus homes i els seus fills, excepte la
Mercè que no té fills.
Els tres homes són molt
diferents entre ells i les seves dones també, curiosament coincideixen en que
les seves relacions amoroses estan en davallada.
3.4 Estructura
L’obra esta dividida en
tres actes i un epíleg, en relació a les tres relacions i els triangles
amorosos que hi ha. En els tres actes es presenta cada matrimoni i triangle amorós
corresponent.
En el primer acte es
presenta la relació del Cugat i la Mercè i el triangle compost per aquest dos i
l’Oleguer.
En el segon acte es
presenta el matrimoni de l’Oleguer i l’Eulàlia i es presenta el triangle amorós
compost per aquests dos i l’Oriol.
Finalment al tercer acte
es presenta el matrimoni compost per l’Oriol i la Núria i es presenta el
triangle amorós compost per ells dos i en Cugat.
L’epíleg presenta el
desenllaç de l’obra.
3.5 L’espai
L’obra comença a casa d’en
Cugat i la Mercè, concretament al seu dormitori on tenen una discussió perquè
ella li confessa que li agrada l’Oleguer, seguidament l’obra passa al segon
acte i transcorreix l’acte a casa de l’Oleguer, ja que en Cugat decideix anar a
buscar-lo per parlar sobre la confessió de la Mercè.
Primer parlen amb l’Eulàlia
a la saleta i seguidament passa al despatx per parlar amb l’Oleguer sobre la confessió
de la seva dona la Mercè.
En el tercer acte es
situen a la terrassa de la Casa de l’Oriol i la Núria.
Finalment l’epíleg es
situa a un restaurant de luxe on realitzen la celebració de les bodes de
Níquel, celebren que porten 10 anys de matrimoni les tres parelles.
3.6 El temps
L’obra se seqüencialitza
en tres períodes:
El primer acte es situa
en una nit desprès d’un el·lipsi i les primeres hores del mati, concretament és
dimecres 19 de Juny.
El segon acte es
seqüencialitza 20 minuts després, quan el Cugat va a casa de l’Oleguer.
El tercer acte es seqüencialitza
mes tard, de manera paral·lela amb el segon acte desprès d’una trucada de la
Nuria a casa de l’Oleguer, la qual agafa el Cugat.
Finalment l’epíleg es
situa dos dies desprès, concretament el divendres 21 de Juny en les bodes de Níquel.
3.7 El desenllaç
El desenllaç comença amb
el final d’un discurs realitzat pel Cugat el dia de les bodes de Níquel, on ell
parla de la felicitat i la impossibilitat d’aconseguir-la.
Desprès d’aquest discurs
es proposa canviar de parella pel ball i les parelles s’adonden que de manera
irònica estan aparellats amb la persona que forma el seu triangle amorós a més
a més la Núria a causa de l’alcohol comença a desencadenar i explicar els
triangles i finalment desprès de discutir les parelles decideixen marxar amb la
seva parella actual.
En Cugat i la Marta
decideixen continuar junts per conjurar la seva solitud, l’Oriol i la Núria
també decideixen marxar junts i desprès de les confessions de la Núria el Oriol
vol tornar a casa i tenir cura dels seus fill.
I finalment la comèdia
conclou amb un final feliç protagonitzat per l’Oleguer i l’Eulàlia on recorden
els mecanismes de seducció.
3.8 La llengua
Es tracta d'un
llenguatge viu, irònic, el·líptic, que té al darrere una cultura on es barregen
unes formes d'expressió burgeses i una tradició de girs i dites populars.
Sovint també trobem a
aquesta obra, el joc combinat de brusquedat i lleugeresa, invectives i bromes,
animositat.
A Ball robat tots els
personatges principals són d'extracció burgesa i culturalment bastant
uniformes. Tots parlen un català acurat, sense petulàncies. Només Cugat, per
raons d'ofici, es permet l'ús de mots poc usuals com “sutzura”, “atzembla” i
algun altre. Fora d'això, l'únic mot detonant de la comèdia pot ser “desdejuni”
en lloc de l'habitual “esmorzar” en boca d'una minyona, a la meitat del primer
acte.
-Ús
d'expressions populars que no ofenguin el “bon gust” burgès (que no siguin
sobretot “rurals”), com ara: “perquè tu ho dius!”, “I què dius de bo?”, “Ja
te'l pots confitar”...
-Solucions
planeres a castellanismes habituals: “vàlvula de sortida (“vàlvula d'escape”) o
“això que dius” (“lo que dius”)
-Formes
usuals de l'imperatiu, en contacte amb pronoms febles: “digue'm”, “digue-ho”,
“permete'm” ...
-Combinacions
vulgars de pronoms febles, també en contra de l'ortodòxia postfabriana: “l'hi”
per “li ho”, n'és el cas límit.
-Reducció de per a a per
en casos com “me'l reservo per mi” “un sandvitx per tu”
En general Oliver mostra
un gran domini de la parla popular. En aquest sentit és freqüent la
incorporació, en un diàleg, del xoc inesperat, murriesc, d'un estirabot popular
que dóna sentit a un diàleg. També observem la presència del xoc humorístic,
els jocs verbals, la dosificació d'elements contradictoris en el seu llenguatge.
Joan Oliver fa ús de la
ironia perquè sap que és l'única arma susceptible de destruir allò negatiu i
bestial que hi ha en el comportament humà i, a més, li permet de fugir de
transcendentalismes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario