Aigües Encantades

                                  Aigües Encantades:

Índex:

1. El Teatre Modernista
2. Joan Puig i Ferreter
3. Aigües Encantades: Lectura i Anàlisi

1.El Teatre Modernista

El teatre modernista es pot dividir en dues grans tendències: el teatre d’idees i el teatre simbolista:

El teatre d’idees és un teatre influït pel dramaturg noruec Henrik Ibsen, que no dubta a posar en qüestió les actituds hipòcrites de la societat establerta.. A aquest tipus de teatre es caracteritza per l’autorealització individual del personatge, que ha de prendre la decisió de tallar amb els lligams morals i afectius per ser ell mateix. Aquesta característica permet al personatge expressar les seves resolucions vitals i reflectir els conflictes i la crítica social entre l’individu i la massa (artista-societat).

És un teatre compromès ideològicament, que no és complaent. No sorprèn, per tant, que una part del públic es resistís a acceptar aquest teatre regeneracionista. 

1.1 El Teatre Simbolista: 
El teatre simbolista, està basat en el simbolisme, que s’aprecia en la caracterització dels personatges, en el llenguatge i els recursos literaris utilitzats (art total), per d’aquesta manera, remarcar la poeticitat del moment amb metàfores centrals. Pel que fa als personatges, se’ns imposen com unes figures que tenen una entitat representativa. A més, presenta un caràcter més pessimista i escèptic que el teatre d’idees, evitant la idealització excessiva i aproximant-se a una visió més real de la complexitat de la vida i la recerca de la felicitat. Maurice Maeterlinck serà un dels principals influenciadors d’aquest teatre. 


2.Autor: Joan Puig i Ferreter

Joan Puig i Ferreter (la Selva del Camp, 1882 - París, 1956). Era fill d'un terratinent selvat.

-Entrà en contacte amb la colla de Reus, ciutat on estudiava batxillerat. Al mateix temps comença a escriure poemes.

-El 1899, després d'un intent de suïcidi, marxà a Barcelona, on inicià estudis de farmàcia, que ben aviat abandonà. Simpatitzà amb els ambients artístics i anarquitzants.

-El 1902 marxà a París, on porta una vida bohèmia i errant fins el 1904.

-Tornà a Barcelona, on començà a dedicar-se al periodisme i a escriure teatre. Col·laborà, entre d'altres publicacions, a "Ars", "Reus tranquil", "Joventut", "Estel", "La Publicitat" i "La Campana de Gràcia", de la qual fou director de 1932 a 1934. A més fou director literari d'Edicions Proa, a la qual donà suport després de la Guerra Civil amb el seu mecenatge.

-Es dedicà a la política durant l'època de la República: fou diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català i conseller de la Generalitat.

En el conjunt de la producció teatral, i deixant de banda la poesia, podem distingir dos períodes, iniciats cronològicament amb les obres La dama alegre (1904) i La dolça Agnès (1914). La primera i més important s'afilera amb el Modernisme i dóna, entre d'altres, els següents títols: Aigües encantades (1907), La dama enamorada (1908), El gran Aleix (1912). A partir del 1914, coincidint amb l'entrada en crisi del teatre català, comença la seva segona etapa, de la qual destaquem Si n'era una minyona (1918), El gran enlluernament (1919), L'escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923). Amb la seva obra novel·lística assolirà la seva realització com a escriptor. Les seves obres més importants són El cercle màgic (1929), Camins de França (1934) i El pelegrí apassionat, cicle novel·lesc escrit des de 1938 fins a 1952 i acabat de publicar, en dotze volums, el 1977. Traduí Shakespeare, Gorki i Tolstoi.

2.1-Obra

Aigües Encantades Modernisme ​Aigües Encantades ​ ha estat escrita per Joan Puig i Ferreter l’any 1908. Es tracta d’una obra que pertany al teatre modernista. 

L'obra ens mostra dues maneres força similars però alhora diferents de veure la vida

El primer és el vitalisme, que és la fidelitat a unes conviccions, la voluntat de sacrificar-se  per la comunitat i el convenciment que l'acte heroic té valor per ell mateix encara que sigui estèril. I considerar la vida com a valor suprem. 

El segon és el regeneracionisme, que s'oposava al conservadorisme de la burgesia. Se sentien capaços de transformar la societat d'una manera objectiva, documentada i científica. Van intentar, a partir de l'art, regenerar les masses incultes. Volien canviar la societat a través de l'art. I, en l’obra, per mitjà del coneixement social i científic. 

Primera etapa (1904-1914) Destaquen els drames de passions

Segona etapa (1917-1924) Destaca el teatre lleuger i sentimental o amorós. 

Terecera etapa (1924-1936) Inici de la seva obra narrativa.

Quarta etapa (postguerra) Narrativa d'experiències personals i de caire més autobiogràfic. 

3. Aigües Encantades

3.1 Esturctura:

Aigües encantades es divideix en tres actes. La presentació de l’obra aniria des de la presentació del personatge de Cecília fins a l’aparició del seu pare en la narració. El nus explica tots el conflictes familiars i els del poble, i finalment el desenllaç amb el diàleg entre Cecília i Vergés.

El final d’Aigües encantades recorda als finals de L’alegria que passa i de Cigales i formigues, amb la ruptura dràstica entre el món ideal i el món de la realitat.

L’estructura de la trama queda perfectament arrodonida amb la iniciació d’una diàleg entre Vergés i Cecília i el tancament amb una altre diàleg entre aquests dos personatges. 

3.2 Els personatges:

Els personatges principals de l'obra són bàsicament quatre: Cecília, el foraster, Amat i el Mossèn.

-Pere Amat: espòs de Juliana i pare de Cecília. És un propietari rural. Ferm, autoritari, orgullós i partidari de la religió catòlica. Està al bàndol de Mossèn Gregori juntament amb Joan amic i company. És molt estricte amb la seva filla.

-Juliana: esposa d'Amat i mare de Cecília. Dona de mitjana edat. Partidària de l'església i les seves creences però davant la seva filla i amb els conflictes que hi ha amb el seu marit intenta calmar les coses sent una mica més neutral.

-Cecília: filla d'Amat i Juliana. Noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Té les idees molt clares i és capaç de tot per a portar-les a terme. Està totalment en contra de les idees que té l'església i això li comporta tots els enfrontaments que té amb els seus pares. És partidària del foraster, per això al final se'n va amb ell.

-Vergés: mestre del poble. No es veu clarament de quin bàndol està però es decanta pel bàndol de Cecília, ja que ell se l'estima i faria el què fos per ella. Podríem dir que és com Juliana que és una mica neutral. Ni religiós ni ateu.

-Mossèn Gregori: es el rector del poble. Tot ho justifica amb la religió. Té molta fe en Deu i no creu en altre cosa que en això.

-Foraster: amic de Cecília. Enginyer i viatjant. Home amb idees clares, no és religiós i creu en una solució “no religiosa” per la falta d'aigua que hi ha. Valent, calmat, coratjós, realista...Manté una posició cientificista.

-Joan Gatell: el batlle del poble que cap al final obrirà els ulls i es decantarà pel bàndol del foraster. És religiós. Marit de Trinitat i amic d'Amat. No és tant radical com Amat i més tard serà totalment diferent que ell en l'aspecte d'idees.

-Trinitat: esposa de Joan Gatell. Molt religiosa, amiga de Juliana i està d'acord amb el rector en tot allò que diu.

-Romanill: home alt i ben fet. Pastor d'ovelles. Republicà i partidari del foraster.

-Bràulia: esposa de Romanill. Dona petiteta. No intervé gaire en l'obra. No té un paper massa important.

-Senyor Vicenç: veterinari del poble. Republicà i partidari del foraster.

-Bartomeu: home de mitjana edat amb barba i sempre riu francament. És un jornaler republicà, amic de Manso. Partidari del foraster.

-Manso: home de mitjana edat, ros, joiós, amb bigoti, la beguda la envellit i degenerat. És carlí però no es considera religiós.

3.3 El personatge de Cecília:
Cecilia és la filla d’un dels homes importants del poble, el cacic, durant l’obra la Cecilia es troba al poble perquè és a casa dels seus pares i ella esta de vacances perquè estudia la carrera de mestra a la ciutat (Barcelona).

La Cecilia és el personatge que decideix reivindicar-se ja que que és una dona forta i segura d’ella mateixa, amb opinions pròpies alliberada de la tradició i de l’autoritat paternal.

Per una banda, s’enfronta amb el seu pare, el cacic del poble, causat per el control absolut de la vida de la Cecilia per part de la figura paterna i pel seu fanatisme religiós. 

La necessitat d’independència de la Cecilia esta provocada perquè ha anat adquirint, amb la seva formació com a mestra, una ideologia que entén la necessitat de canvi, de progrés científic i se n’adona de la de la seva submissió.

Per una altra banda, com a causa d’aquesta necessitat de progrés, la Cecilia ja que no es revolta només contra la figura paterna, sinó contra la societat que representa allò contra el que ella lluita (immobilisme, tradició, ignorància, control sobre el poble, fanatisme religiós) la qual no vol renunciar a les bases tradicionals del seu funcionament i a la qual la Cecilia tracta d’ignorants.

Finalment la Cecilia es revolta contra la condició de la dona en aquesta societat arcaica. Cecilia veu que les dones com la seva mare submises i sotmeses al seu marit, que no valen res, son anul·lades pels seus marits i incapaces de poder decidir tot i que diu també que son les pròpies dones les primeres culpables d’aquesta situació.

Aquest pensament de la Cecília fa que les dones del poble la odiïn perquè tenen enveja de la seva llibertat Aquestes situacions, fan que la Cecília sigui un personatge nou dins el conjunt de l’obra de Puig i Ferreter, que fins aquell moment les dones de les seves obres eren apassionades, sensuals, que pretenien dominar els homes a partir dels seus encants.

Per tant, és un personatge modern, individualista, capaç de mantenir una actitud racional i que margina els seus sentiments.

3.4 Les relacions entre els personatges: 

Els personatges s'agrupen segons la seva determinada visió del món: dóna idea dels diferents bàndols i caracteritza cadascun d'ells amb uns qualificatius precisos.

Per una banda, hi ha el bàndol de les forces de la reacció o de l'immobilisme. Els personatges que el componen són el batlle, el cacic i el rector amb el suport dels rics propietaris que formen l'Ajuntament i la mínima burocràcia local.

Per altra banda, trobem el bàndol de Cecília, que supera el seu estatus social, ja que el seu pare és el cacic, i actua acompanyada pel foraster i uns quants més del poble com ara Romanill, el manescal, Bartomeu, i Manso. Enmig dels dos bàndols, hi ha el mestre Vergés que s'inclina cap al bàndol dels renovadors, a causa del seu gran afecte per Cecília. Com que Vergés depèn de les autoritats, aquesta inclinació estarà limitada.

A més a més, trobem el poble, encegat per la religió i les creences d'aquesta. No veuen més enllà del què la religió i concretament el rector els diu. No és culpa seva sinó dels capdavanters del bàndol més conservador que per motius que els afavoreixen fan que el poble s'encegui.

3.5 Temàtica i Ideologia:

Aquesta obra és, sobretot, un al·legat político-social individualista, una obra compromesa en què es mostra clarament l'enfrontament entre l'individu (científic i artista) i la societat (endarrerida, supersticiosa) en la lluita per denunciar un seguit de circumstàncies que estan frenant el seu progrés i la seva educació.

Tradició i modernitat A Aigües encantades la tradició ve representada pels poderosos del poble com el Mossèn Gregori o el Pere Amat, el cacic. Mentre que la modernitat està vinculada al foraster i a la Cecília.

El poble estarà dividit en aquestes dues ideologies: les que pensen que les aigües dels gorgs podrien salvar la sequera del poble i el que pensen que les aigües són sagrades i no es poden manipular. El poble es nega perquè aquest fet trencaria amb el que ells han cregut tradicionalment.

Religió i raó Aquesta oposició també és present. Ja que el poble no es racional, i pensa que és un fenomen diví el fet que no plogui al poble i per aquest motiu pelegrinen i preguen per a que plogui. En canvi, les forces modernistes en aquest cas la Cecília i el foraster, són racionals, i són capaços d’arribar ala conclusió de què es poden aprofitar les aigües que generen el gorgs per acabar amb la sequera del poble, però aquestes aigües es consideren sagrades per a la gent del poble. Cal remarcar que la religió tenia una influència asfixiant en la societat del segle XX. Les oracions i els precs del mossèn per aconseguir el miracle de la pluja contrasten amb la solució científica que proposa el Foraster.

Obscurantisme i ciència El poble és obscurantista, pensa que tot és obra de Déu i es nega a la cultura i a instruir-se. Aquest fet és culpa en part del mestre del poble, Vergés, que el seu caràcter vacil·lant impedeix que tingui lloc aquesta tasca i també són culpables els poderosos del poble que els convé aquesta ignorància. En canvi, un cop més, són el foraster i la Cecília els que creuen en la ciència i en que és aquesta ciència la solució al problema de la manca d’aigua, ja que el poble pensa que les aigües estan estancades però la geologia indica que és aigua corrent, viva i fertilitzadora que passa per la superfície sense reportar cap mena de benefici.

Ignorància i coneixement  Puig i Ferreter no culpa al poble de la seva ignorància, deixa clar que els culpables són les forces oligàrquiques. El poble és representat com una pedra  que continua ancorada en la tradició i el passat. El Foraster intenta posar un mirall davant la ignorància de la gent del poble, fet que els fa reaccionar amb violència i amb ganes de destruir aquell que els ha encès la llum dels defectes de la seva ignorància.

Camp i ciutat  L’obra escriu en un moment molt concret de la història catalana: el moment de l’aparició d’un món urbà més desenvolupat que xoca amb la immobilitat. Els personatges que personifiquen el progrés (Cecília o Foraster) s’ha educat a la ciutat, mentre que els personatges que personifiquen l’endarreriment i la ignorància, que rebutgen el progrés provenen del món rural. Aquest enfrontament està històricament documentat: els joves artistes de comarques emigraven a Barcelona per poder expressar lliurement el seu art i les seves idees de progrés.

Acció i inacció Mentre que els personatges que personifiquen el progrés actuen per a fer canviar la situació (Foraster i Cecília), la resta només preguen i no actuen esperant la pluja com un miracle.

Fatalitat i transformació Segons el poble, només un miracle pot salvar el poble de la sequera i que si no plou és com a conseqüència dels seus pecats. No plou perquè no ha de ploure. En canvi, la Cecília i el foraster són partidaris de la transformació i nous projectes de progrés per a aportar aigua i salvar al poble de la sequera. Conflicte individual i conflicte col·lectiu; conflicte generacional i conflicte ideològic

3.6 Altres motius temàtics:

El conflicte individual que trobem a Aigües encantades és la revolta personal de Cecília que s’enfronta contra els seus pares, que representen l’autoritarisme i la submissió, i contra la societat que ella considera arcaica.

Després hi ha una sèries de conflictes que afecten al col·lectiu com la religió, la tradició, l’immobilisme i el progrés, ja que és tot el poble que es veu involucrat en aquesta situació a la recerca d’una via religiosa com a solució a excepció del Foraster i de la Cecília que busquen una via científica. 

Dins d’aquest conflicte col·lectiu, el conflicte regeneracional es dóna perquè és la pròpia societat la que no vol progressar ni canviar les tradicions del seus avantpassats, tot això es causa del seu fanatisme religiós. 

És aquest fanatisme religiós que el provoca l’enfrontament ideològic entre el que creuen en la ciència com a possible solució a la sequera i els que pensen que les aigües dels gorgs son intocables i sagrades i és obra de Déu el fet que hagi sequera. 

3.7 La influència d'Ibsen:

Henrik Ibsen fou un dramaturg noruec considerat el pare del drama realista modern. Les seves obres van ser considerades escandaloses per representar un model de societat que qüestionava els valors familiars i l’autoritat. A més d’influir sobre Puig i Ferreter, també va influir sobre altres escriptors espanyols del segle XX com Benito Pérez Galdós, Echegaray o Benavente.

Una de les màximes influències d’Ibsen en les obres modernistes ha sigut l’enfrontament individu-societat: apareix la idea d’un ésser superior, amb amplis coneixements, capaç de canviar la societat, de modernitzar-la. Però aquesta societat el rebutja i el margina perquè no comparteix aquestes idees. L’heroi revoltat, l’individualisme, el fet de prioritzar un conflicte plantejat en termes individuals més que no pas com un problema de lluita de classes són elements que remeten al model ibsenià.

Ibsen va ser un dels autors europeus que es van convertir en models per als regeracionistes catalans. Se’l va identificar amb el teatre d’idees i es va convertir en el model del Modernisme, ja que era l’home que havia donat forma artística a la idea d’alliberament de la tradició i de l’immobilisme.

El que és indubtable és que el teatre d’Ibsen va tenir un gran impacte social per les idees que defensava (progrés, modernitat...).

Avui dia, és l’autor no contemporani les obres del qual més es representen a Europa. A més tindrà el paper de modernitzar la societat a través de la seva literatura.

El fet que Henrik Ibsen fos una de les major influències per als escriptors modernistes com Puig i Ferrater, fa que la seva obra Aigües encantades tingui certs trets comuns amb l’obra Un enemic del poble d’Ibsen:

L’aigua: a totes dues obres apareix l’aigua, un balneari a Un enemic del poble i les d’uns gorgs a Aigües encantades

Paral·lelismes entre personatges:

-El doctor Stockmann tindrà el seu paral·lel en el Foraster, tots dos homes de formació científica que prenen la iniciativa de fer progressar el seu poble.

-Cecília i Kitty (filla del doctor), són l’element femení de la història i estan al costat del protagonista per ajudar-lo i animar-lo.

-Vergés i els periodistes Hovstad i Billing, amb la postura indefinida i vacil·lant, indecisos entre les seves creences a la modernitat i la conveniència de sotmetre’s a l’autoritat.

-El pastor Romanill i el mariner Horster, tots dos ofereixen la seva casa al protagonista per fer una assemblea.

Conflicte familiar: A Aigües encantades a la família del Amat que son els cacics del poble, el conflicte esclata entre pare i filla, i a Un enemic del poble el conflicte és entre dos germans, Thomas i Peter Stockmann.

Per tant, el fet que el títol de l’obra d’Ibsen sigui “Un enemic del poble” fa relacionar ambdues obre, ja que el foraster d’Aigües encantades també esdevé un enemic per al poble, ja que vol canviar la situació a la qual el poble s’oposa. Cal remarcar, que Aigües encantades de Puig i Ferreter no és un plagi, si no una adaptació de l’obra de l’autor noruec.

3.8 Elements Modernistes:

Els elements simbòlics relacionats amb el modernisme i que es poden trobar a Aigües encantades són: L’aigua, l’ocell i la tempesta.

L’aigua: Al diàleg final entre Vergés i Cecília, Cecília li diu a Vergés que es quedi entre les aigües encantades (les forces immobilistes) i Vergés respon que ella marxa cap a unes aigües tèrboles i sorolloses tan estèrils com les seves. És a dir, per a Vergés la decisió de Cecília és inútil ja que no aconseguirà res. En canvi, Cecília vol arriscar i progressar lluny de les aigües encantades i de les gallines que representen el poble incapaç de superar-se i de convertir la seva vida en un acte de creació personal deliberat.

L’ocell: Per a Vergés, Cecília és un àliga tancada en un galliner (pel seu caràcter tan diferent al de la gent del poble), i Cecília diu que li agradaria tenir ales per dominar el món (per regenerar la societat, ser lliure..). Per aquest motiu, quan Cecília abandona el poble diu que l’àliga abandona el galliner per sempre, perquè vol ser lliure i no estar lligada ni a l’autoritarisme del seu pare ni a la ignorància del poble, i marxa en la recerca del progrés.

La tempesta: La tempesta esdevé un símbol en el moment que acaben el discurs del foraster informant sobre els possibles projectes per acabar amb la sequera i el discurs de Mossèn Gregori que diu que les Aigües del Gorgs són sagrades. Una vegada acabat el discurs d’aquest últim comença a ploure i hi ha una tempesta, la qual cosa es identificada pel poble com un senyal de Déu per no fer cas a les paraules del foraster i seguir amb les seves creences religioses.

Altres elements simbòlics que es poden trobar són: el so de les campanes en certs moments o la situació de camp rural/camp urbà. 

Literatura Catalana

Solitud-Caterina Albert 

Index:

1. Autor: Caterina Albert

      2. Moviment Cultural:      - Època

                                                   - Característiques
                                                   - Etapes
                                                   - Objectius del moviment               
       3.Context literari i ideològic:

       4.Gènesi de l'obra:

       5.Gènere: drama rural:

       6.Punt de vista narratiu:

       7.Argument:

       8.Estructura:

       9.Temes:                             

       10.Personatges
     
       11.Simbolisme

       12.Estil i Llengua
       
       13.Visions i interpretacions

1.Caterina Albert

Caterina Albert coneguda pel pseudònim de Victor Català va néixer l'11 de setembre de 1869.

a l'Alt d’Empordà, concretament a l`Escala.

Era la filla gran de Dolors Paradís Farrés i Lluís Albert Paradeda, ambdós de llinatge terratinent i benestant. Son pare era advocat de professió i va arribar a ser alcalde de l'Escala i diputat provincial. Els seus germans petits van ser el Francesc, el Martí i l'Amèlia.

Provenia d'una important família de propietaris rurals i ella des de petita va heretar les aficions del seu pare, pel qual motiu des de els catorze anys va començar a dibuixar, escriure i a pintar.

Caterina Albert només va anar a l'escola quan cursava la primària i després va aprendre els conceptes necessaris de manera auto-didàctica i amb ajuda de la seva padrina. A la mort del seu pare ella va tenir cura de la seva mare i dels seus germans, també va administrar el patrimoni familiar.

Caterina va ser una dona soltera, no va tenir fills ni es va casar. Es va dedicar a escriure que era el que més li agradava, era la seva passió.

2. Moviment Cultural

Amb el Modernisme ens trobem davant d'un fenomen social important: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes que produeix la mateixa reacció que s'havia donat en les primeres generacions d'intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees. Aquesta nova generació afirmarà la seva vocació en oposició a la pròpia classe social. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per a l'art. La situació d'aquests burgesos que van canviar el taulell familiar per la ploma o el pinzell la retrata Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.

El fet d'escollir l'art o la literatura i no el comerç o la indústria, que constituïen, a més de l'ofici, l'orgull d'aquelles famílies, els revoltava contra la pròpia classe. L'art és, per a ells, passió i rebel·lió. Aquesta és una característica fonamental del moviment modernista. L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i, en conseqüència, a concebre l'artista com un ésser superior.

La fi de segle fou, aquí, com a tot Europa: escriptors i artistes exhibeixen un odi aïrat i càustic contra el burgès "materialista"; gent d'extracció burgesa es revolta contra la seva pròpia classe amb un gest que, sovint, és pur esnobisme. Els modernistes participen de l'actitud generalitzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic, que manifesta una crisi de confiança envers els avantatges de la societat industrial, que veu com a destructora de tots els valors naturals i espirituals.

Intel·lectuals i burgesos es rebutgen. L'intel·lectual, que se sent marginat, adopta una actitud d'autodefensa i de superioritat. Es reclou en ell mateix o s'acull a actituds redemptoristes de la humanitat, a la qual vol regenerar a través de l'art i les idees.

La novel·la i la narració modernistes:

La novel·la modernista significa la superació de la manca d'una tradició sòlida en aquest gènere i l'intent de trobar una tècnica narrativa adequada i un llenguatge eficaç.

Oposant-se en part a l'estètica realista, recreà ambients vagues i suggeridors, presentà individus rebels amb voluntat de transformar l'entorn i oferí tot un món de símbols definidors de la realitat adversa que envolta el personatge. Concretament, en el camp de la narrativa, destaca la novel·la rural, que mostra un home enfrontat a la natura; de fet, presenta les preocupacions ètiques del modernisme lligades a la interrelació entre l'home i el medi.

D'altra banda, hi ha la novel·la decadentista (reproducció dels efectes de la realitat sobre l'artista) i la novel·la costumista, que és un retrat de la societat del moment. Algunes de les novel·les modernistes més representatives són Solitud de Víctor Català, i Els sots feréstecs de Raimon Casellas.

3.Context literari i ideològic

-Narrativa Modernista:

La narrativa modernista apareix a l’últim decenni del s. XIX i finalitza a principis del s. XX.

Sorgeix a partir d’un desinterès pel món material i el desengany i és un retorn a la narració subjectiva i intimista.

Es centra en l’individu i els aspectes enigmàtics com l’ànima.

Les novel·les són d’extensió breu, algunes només de capítols curts. Es fa us de la narrativa tradicional en aspectes com la rondallística, l’estil ple d’exclamacions, onomatopeies...

Autor destacables: 

-Víctor Català

-Prudenci Bertrana

-Joaquim Ruyra

-Naturalisme i Simbolisme:

-Vitalisme de  Nietzsche:

El vitalisme és la posició filosòfica caracteritzada per postular l'existència d'una força o impuls vital sense la qual la vida no podria ser argumentada. Es tractaria d'una força específica, diferent de l'energia estudiada per la física i un altre tipus de ciències naturals, que actuant sobre la matèria organitzada donaria per resultat la vida. Aquesta postura s'oposa a les explicacions mecanicistes que presenten la vida com a fruit de l'organització dels sistemes materials que li serveixen de base.

Nietzsche va néixer a Alemanya l'any 1844 i va morir l'any 1900

El vitalisme de Nietzsche constitueix el corrent més extern dins de la filosofia de la vida. Influït per Sahopenhaver, distingeix entre realitat aparent, fictícia, que és el món dels fenòmens, dels éssers finits i individuals, i un de vivent, primordial i infinit, i per això diu: “Tots els éssers individuals són com a ones momentànies que s'eleven i s'enfonsen en el gran mar de la vida”.

-Models literaris:

-Raimon Casellas:

Fou un periodista, crític d'art, narrador modernista i col·leccionista català. Autor d'Els sots feréstecs (1901), obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com a naturalisme rural.

-Àngel Guimerà:

Fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a l'acabament del segle XIX.

Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Als set anys va anar a viure a Catalunya, on s'adaptà ràpidament. 

Va ser una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre.

Ben aviat aconseguí reconeixement internacional, (Mar y cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l'última dècada del S.XIX, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, destacant en el seu currículum María-Rosa (1894), Terra baixa (1896), o La filla del mar (1900). 

-Joan Maragall:

Fou un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX.

La seva obra manuscrita es conserva a l'Arxiu Joan Maragall de Barcelona.

Va ser membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença.

Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, cal destacar la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. 

La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social.

Així mateix, va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, introduint així a Catalunya una bona part de la literatura alemanya.

Va ser un home d'arrels religioses i una forta implicació política. Entre l'«adeu, Espanya!», formulat a l'Oda a Espanya.

4.Gènesi de l'obra

Revista i Editorial

Aquesta obra de Víctor Català es va publicar a la revista Joventut en forma de fulletons entre el maig de 1904 i l'abril de 1905. Caterina Albert anava donant per parts els seus capítols a la revista.

En principi eren 20 capítols però es van reduir a 18.

5.Gènere:Drama Rural
Etapa Ruralista de Víctor Català (1901-1907

Aquesta és la primera etapa de Víctor Català, on accentuen els elements més negres i tràgics de la vida rural i, constituïdes en gènere, esdevingueren una de les creacions més originals de la narrativa modernista.

Solitud va ser la novel·la d'aquesta etapa que més va triomfar.

Duran l'etapa rural Víctor Català va escriure Solitud (1905), Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i  Caires Vius (1907).

6.Punt de vista narratiu

El narrador es refereix al personatges en 3ª persona, combinant l'estil directe amb l'indirecte. El subjectivisme és bàsic a tota la novel.la, la realitat parteix d'emocions i sensacions.

Ho sabem tot a partir de les sensacions i pensaments de la Mila. Els altres personatges giren entorn d'ella influenciant-la cadascun de manera diferent.

7.Argument

La Mila va enganyada a l'alta muntanya pel seu home en Matias, quan arriben a l'ermita de Sant Ponç el primer que fa la Mila és exclamar: "Quina Solitud!". Durant els capítols següents apareixen altres personatges com el pastor, del qual ella s'acaba sentint atreta per ell, tot i que després descobreix la seva edat. També coneix a l'Alma, un personatge fosc i dolent que satisfarà el seu patit sexual amb la Mila.

La Mila durant l’historia havia de conformar-se amb el marit que tenia, un home que no progressava, sempre ella havia de tirar d'ell per a que fes les coses. Troba l'amor que el seu marit no li proporciona en el pastor però aquest mort tràgicament i ella haurà d'afrontar sola tot. deixa de conformar-se amb el poc amor que li dona en Matias, es torna conscient de la situació i finalment acabarà prenent una decisió, la qual serà abandonar aquell lloc on des de el principi es va sentir sola. És valenta i marxa

8.Estructura

-El temps de la història de Solitud va des de la primavera a la tardor o l’inici de l’hivern.

Concretament, començaria el 9 d’abril i acabaria el 14 de desembre de l’any 1902. Les dates són aquestes a causa de diverses raons, tot i que l’autora no fa aparèixer cap data al llibre.

Això ho sabem gràcies a les referències temporals que observem al llarg de la novel·la. Aquestes referències són més profuses a l’inici de l’obra que no pas al final. 

-Està molt lligada a la temàtica de la novel.la, és una estructura tancada en si mateixa en què el contingut temàtic es dóna en dos punts equidistants en els quals la posició inicial i la final són divergents perquè mostren l'evolució personal d'un personatge (característica modernista) i l'interessant és que el punt d'arribada, malgrat que es considera el final de l'obra, representa l'inici d'un nou cicle.

Introducció. Capítols 1-6 Inici de la pujada a la muntanya

Desenvolupament. Capítols 7-14 Clímax (ascensió al Cimalt)

Desenllaç. Capítols 15 -18.

1. Dels capítols. Unitat tancada amb una presentació i un desenllaç que finalitza amb un comentari que clou la narració i manté l'interès per allò que vindrà. ( Això es deu al fet que es publicava per entregues).
2. Alguns capítols s'enllacen per parelles o grups de tres, mostrant diferents aspectes o contrastos:

• Fosca/Claror. Dues percepcions d'un mateix espai en diferents hores del dia.
• La festa de les roses/Gatzara/Relíquies. Els preparatius de la festa, la festa en sí i les conseqüències. 
• Neteja/Cimalt. Corresponen a dos estadis de neteja, la física de la casa i l'espiritual de la Mila (exterior/interior).
• Cimalt/en la Creu. Dues parts d'una ascensió geogràfica que coincideix amb l'ascensió climàtica .
• Ascensió/davallada. Inici de l'obra amb la pujada a l'ermita i final de la novel.la amb la tornada de la Mila a les planes. Comença pujant la muntanya i clou baixant-la

9.Temes

La temàtica recurrent a l'entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l'individu i la societat, lluny d'idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra.

Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. La infanticida, que ja recollia aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud.  

10.Personatges

Mila: Sembla ser que és una noia jove i sana. 

Ella se'n va a viure a la muntanya junt al seu marit.

Al principi de l'obra és una dona insegura i que sempre va darrere del seu marit demanant-li més atenció i també que ell sigui més treballador, és a dir la Mila sempre havia de tirar d'ell perquè fes les coses però durant l'obra aquest personatge anirà madurant.

Ella a la muntanya es sentia sola i infeliç.

Ella té sentiments frustrats que la porten a una depressió, on el pastor ajudarà a sortir-se'n i assoleix una nova manera de veure les coses.

Va del món més quotidià a un món més espiritual (això li ensenya el pastor). La Mila acaba coneixent noves coses gràcies al pastor. Aprenentatge de la sensibilitat per part de l'ensenyament del pastor.

Maties: És molt covard, gandul i passa de tot. La seva feblesa l'ha fet ajuntar-se amb l'Ànima i agafa molts dels seus defectes.

Pastor: Gaietà Té 64 anys, És un personatge que està per sobre del materialisme perquè té una vida interior molt intensa. Recrea un món nou a través de les fàbules i li permeten viure la vida amb una serietat diferent que les altres persones. Ajuda a la Mila en qualsevol problema que tingui. Està associat a l'aspecte positiu de la natura. Simbòlicament, persona dotada per dominar la paraula, li brollen les paraules d'una manera natural. Capacitat de crear a través de la paraula.

Anima: Personatge contraposat al pastor, no s'assemblen gens. No sap ni parlar.

L'autora el descriu com una bèstia. Els posats de l'Ànima són de fera traïdora. Forces ocultes, forces negatives de la natura. Forces negatives que la Mila no aconsegueix superar. L'Anima busca satisfer les seves necessitats sexuals.

Baldiret: Sempre va amb el pastor i és un nen petit.

Arnau: Es sent atret per la Mila, semblava molt honrat i noble, però la Mila es dóna compte de la incapacitat de l'Arnau per entendre que la Mila no vol despendre's de la seva llibertat.

11.Simbolisme

1. Les muntanyes: Representen un món encara confús i poden simbolitzar tant una consciència inquieta i empresonada per la por, com un desig d’elevació espiritual o sensual. I fins i tot, si prenem com a punt de partida l’estructura de la novel·la, el vincle entre la Mila i les muntanyes és cada vegada més accessible i es resol a favor del trencament de la por i el desenvolupament sexual.

2. Terra baixa i terra alta: Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la lluita i dels ideals (és a dir, la "vida"). L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, això fa que Solitud sigui una obra antinaturalista.
    A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar en boca del seu “bon salvatge”, el pastor, una formulació clara del mite de Guimerà la terra alta i la terra baixa.

3. Sant Ponç: El món de la protagonista es troba sota l’advocació d’aquest sant, que dóna nom a l’ermita, al  mas i a tota la contrada.

4. Conills, caragols i grills: Podem dir que contribueixen a precisar, encara que amb un pes menor, el fons espacial / simbòlic de l’obra. 

1.     Els conills, símbols de llibertat, però també víctimes; la Mila hi és comparada i per això troben relacionats amb la fecunditat que l’Ànima li treu a la Mila. 

2.     Els cargols, que desperten el desig sexual, 

3.     Els grills, escoltats abans de la violació de la Mila i una estona després que simbolitzen la vida.

5.     Mar: la Mila el descobreix al simbòlic Cimalt i és descrita sota el seu punt de  vista amb tres comparacions decebedores i amb possibles connotacions virils.

6.     Cimalt: Inici del coneixement, abandó del món de les aparences. Ara ja és a punt de veure les coses amb els seus "ulls" i no a través de les fabulacions dels altres. En deixar l'ermita i la muntanya deixarà aquella mar tan retreta i exalçada pels homes. 

12.Estil i llengua

Hi ha tres registres lingüístics diferents: 

1. El del narrador que és dialectal i alhora culte.
2. El dels personatges que és dialectal i alhora vulgar.
3. El del Pastor que quan parla es poden apreciar barrejats alguns trets del dialecte rossellonès i del de la zona de l’Empordà. 

Entre altres característiques, es poden destacar: 

-l’ús, en casos de negació, del mot pas en comptes de no; 

-l’ús de la conjunció mes en comptes de però; 

-la iodització i la monoftongació, com en el cas de cotre en lloc de quatre. 

Tot i que fa esment de les reserves amb què Caterina Albert va prendre’s la normativa proposada per Pompeu Fabra, per la qual cosa en la novel·la encara hi ha mots que, a partir de l’esmentada reforma, van ser considerats antinormatius. Aquest model respon molt bé a l’interès dels modernistes d’incorporar el llenguatge parlat del camp per reproduir “l’ànima catalana”.

Helena Alvarado, al seu torn, també parla del llenguatge i de l’estil de Solitud. En primer lloc, constata la importància que el teatre va tenir per a l’autora, especialment la figura d’Àngel Guimerà. 

Alvarado justifica aquest aspecte pel fet que a Solitud , enmig de les parts narratives, trobem algunes descripcions d’espais que poden fer pensar en les acotacions del gènere dramàtic. 

A més, alguns diàlegs de la novel·la poden recordar-ne la força. 

Cal tenir present que Caterina Albert havia escrit, anys enrere, un famós monòleg anomenat «La infanticida», un text clarament dramàtic.

En segon lloc, se sol destacar la importància de la pintura en l’obra de Caterina Albert, i la influència que potser va tenir en la redacció de Solitud .Per justificar-ho, se citen fragments concrets en què es descriuen les muntanyes, i en els quals es pot observar clarament l’interès de l’autora pels colors, la llum o els clarobscurs. No sobra recordar que Caterina Albert també va dedicar-se a la pintura. 

En tercer lloc, Alvarado comenta que l’autora va crear un llenguatge específic per poder expressar diferents vivències des d’una perspectiva femenina; a banda del desig de maternitat, s’hi exposen  sensacions, sentiments, experiències vitals, desigs, pors, etcètera, viscuts per una dona.

a) la influència del teatre, 

b) un cromatisme literari provinent de les arts plàstiques, [Els clarobscurs, l'acoloriment, els tons i la pinzellada lumínica són fonamentals en la composició i els escenaris], 

c) la invenció i el domini de la llengua com a eina creativa, i 

d) la creació d'un llenguatge autòcton i nou, descolonitzat del llast masculí, en l'intent de transmetre una sensibilitat i unes sensacions des del cos d'una dona.

- Per exemple totes les comparacions del paisatge amb la dona, amb el cos femení. 

13. Visions i Interpretacions
Normalment al llibre els somnis actuen com un avís de què pasarà.
En el capítol dos la Mila té un mal son sobre la capella i el Sant. La interpretació del somni és pel tall que s’hi ha fet i li entren unes boletes. 
Aquest llibre té una visió individualista on la protagonista té una lluita constant amb ella mateixa.