Ball Robat

Ball Robat: Joan Oliver

1.   El teatre català al segle XX

Del modernisme a la guerra civil. El teatre als anys 30

El teatre de postguerra

Amb el triomf de la dictadura franquista, el teatre català es veié obligat a emmudir. Entre el 1939 i el 1946 la prohibició de representar teatre en català fou absoluta, per la qual cosa podem parlar d'un panorama desolat, sobretot a Catalunya, on la prohibició fou més estricta; mentre que a Mallorca i a València es van permetre algunes representacions. Per tant, a partir del 1939 comença un nou període marcat per les conseqüències repressives del nou règim dictatorial. Aquest nou context va caracteritzar-se per:

-. L'exili a l'estranger de diversos autors i el silenci de molts d'altres; i

-. Les prohibicions i la censura imposades pel nou govern.

A partir de l'any 1946, però, es començà a veure la possibilitat de representar alguna cosa en català, sobretot a través de dramaturgs que ja havien aconseguit renom en l'etapa de pre-guerra. És el cas de Josep M. de Sagarra, que aquest mateix any estrenà El prestigi dels morts. A més de les estrenes de Sagarra, en aquests anys també tingueren importància les de Carles Soldevila i Lluís Elias, a les quals hem de sumar les reposicions d'autors de períodes anteriors com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol o Ignasi Iglesias. Amb tot, el teatre català ja no va tornar a ser innovador fins a la darreria dels cinquanta, amb l'aparició del teatre independent. 

En la dècada dels 50, superada la primera etapa franquista, la situació a poc a poc s'anà fent més permissiva, per tant, més favorable al nostre teatre. A Catalunya, la burgesia nouvinguda propicià l'aparició del melodrama i aparegué també un teatre religiós. Paral·lelament a aquest teatre, que tenia encara molt poques possibilitats d'actuació i no omplia les aspiracions d'un sector del públic, va anar apareixent el teatre independent; aquest teatre, en els seus inicis, entre els anys 1955 i 1960, fou amateur. Es tracta d'un teatre molt més modern, més d'acord amb l'europeu. Un dels grups més representatius d'aquest teatre fou l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), creada el 1955, la qual es dedicà a representar les obres dels autors estrangers més importants -figures clau del teatre contemporani com Eugène Ionesco o Bertolt Brecht- i les d'autors catalans d'aquest període -Salvador Espriu, Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa o Maria Aurèlia Capmany. 

El llibre que ens ocupa, Ball Robat, pertany a l’època de la post-guerra.

Una cultura sense lliberta i la censura

A causa del triomf del bàndol de Franco el català va quedar prohibit, és a dir no es podia parlar al carrer i molt menys publicar coses en català per tant la literatura catalana va estar en davallada i els autors van escriure sense publicar els seus llibres.

L’alternativa ADB

La visió de “Jonás”

2. Joan Oliver

     Biografia

Joan Oliver va néixer  el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental), en el si d'una família de la burgesia industrial. El seu besavi, Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallares i Pla, un dels capdavanters del Foment del Treball en el tombant de segle.

Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona (1921). Era de caràcter inquiet i rebel, i poc còmode amb els codis socials burgesos, estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs amb qui forma l’anomena’t Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment.

El poeta

A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però no és fins al 1934, amb l'aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d'onze germans). Amb aquest poemari és considerat per la crítica com un dels més brillants escriptors de la seva generació.

Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la Guerra Civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista. El 1939 s'exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans. Més tard s'exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys. Enyorat del que ell anomena la seva pàtria, torna a Catalunya el 1948, on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme. Poc temps després de la seva arribada serà detingut i passarà un parell de mesos a la Model. Un altre fet tràgic que coincideix en el temps és la mort de la seva dona.

El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l'aparició de la que ha estat considerada la seva obra mestra: el poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que, tenint a Pere Quart com a model, propugnen una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la realitat social.

Aquesta nova poesia, coneguda com a "poesia social", és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta.

El dramaturg

Durant uns anys, Joan Oliver sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d'obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un públic burgès l'art dramàtic de la postguerra. La seva situació comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d'una col·lecció de novel·la catalana a l'editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, després, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana). Acabarà dirigint l'editorial Proa.

Contribueix també a la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l'editorial Alcides. L'ADB es va crear l'any 1954 amb la intenció de dignificar i renovar l'escena catalana. Era una companyia no professional (es declarava així per poder evitar millor la censura franquista). L'ADB pretenia crear un repertori teatral amb textos de prestigi, antics o moderns, basats en obres originals catalanes o en traduccions d'obres d'altres llengües. Oliver va a acabar tenint un paper destacat dintre de l'agrupació, no només com a autor, sinó també com a responsable, a més va aportar a l'ADB tot un seguit de traduccions de peces universals, tant clàssiques com contemporànies (Shakespeare, B. Shaw, Txèkhov, B. Brecht). Des d'un punt de vista creatiu es pot afrimar que l'ADB va afavorir el desenvolupament de Joan Oliver com autor teatral, va estrenar obres seves: Primera representació, Ball robat, La barca d'Amilcar...). Gràcies a l'activitat de l'agrupació, Oliver va contribuir molt crear una nova tradició teatral per a l'escena catalana, que necessitava nous referents que omplissin el buit que la censura franquista encara procurava.

1ª - Teatre de preguerra:

Temes: crítica a la classe burgesa. Escriu obres on el matrimoni és protagonista i l'excusa per analitzar els problemes morals de la seva pròpia classe social.

2ª - Teatre postguerra: Ball robat.

L’obra literària

1919- 1939 a Catalunya

Poesia: “Les decapitacions”, on mostrava una critica cap a la societat i una mirada intel·lectual.

Teatre: “La Fam” utilitza pocs personatges i escenifica la revolució obrera dels anys 20 a Barcelona. Utilitza un triangle amorós.

Prosa: “Una tragèdia a Liliput” fa una recreació de l’historia de Gulliver.

1940- 1948 a Xile (exili)

Poesia: “Salo de tardor” dins d’aquest poemari es troba el poema més famós de Oliver que versa sobre els republicans que van haver-hi de exiliar-se arran de la guerra civil Espanyola.

Teatre: No va escriure

Prosa: No va escriure

1948. 1986 Retorn a Catalunya

Poesia: “Vacances pagades”, inclou poemes com “cançoneta noucentista de mal camí. És una parodia del noucentisme.

Teatre: “Ball Robat”, Joan Oliver, desprès de la Guerra Civil va escriure l’obra amb un to pessimista, crític, irònic i satíric on escenifica la burgesia catalana.

Prosa: “Biografia de Lot”

3. Ball Robat

Producció i estrena

L'obra va ser escrita entre l'abril i finals del 1954, tot i que no es va estrenar fins al 2 de juny del 1958. L'estrena va anar a càrrec de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i es va fer al teatre Candilejas.

L'obra es va publicar dins la trilogia Tres comèdies, juntament amb Primera representació i La gran pietat.

Una “comèdia dramàtica”

Ball Robat respon a les expectatives i a les circumstàncies creades arran de la fundació de l'ADB com a entitat teatral que aspirava a dignificar el teatre català i a erigir-se en una alternativa de la situació pèssima de l'escena Professional.

La distribució de Ball robat en tres actes i un epíleg permet encadenar les combinacions binàries que esbossen els triangles potencials i, encara que la comèdia quedi oberta, resoldre les equacions possibles en un epíleg final.

A través d'una successió de triangles potencials, prototípics de la comèdia burgesa, i a través de la paròdia d'alguns aspectes del melodrama <<edificant>> de l'època, Oliver vehicula a Ball Robat una visió especulativa i empírica del món que destil·la la incertesa el desencís de la postguerra.

Aquesta visió, que té punts de contacte amb Txèkhov i Camus, exposa una recerca de la veritat essencial de l’ésser humà com a individu solitari i infeliç que es troba condicionat pel seu entorn social i les seves relacions amb els altres.

Comèdia burgesa? Sí, però sobretot << comèdia dramàtica>>, és a dir, passada pel sedàs lúcid i irònic del pessimisme còsmic oliverià de la postguerra

3.2 Els triangles

Els triangles de l’obra son els següents:

-Mercè i Cugat + Oleguer

-Eulàlia i Oleguer + Oriol

-Núria i Oriol + Cugat

Al segon acte s’insinua un possible triangle amorós entre l’Eulàlia, l’Oleguer i en Cugat.

3.3 Els personatges

Els personatges principals d’aquesta obra son 6 parelles, les quals estan compostes per el Cugat i la Mercè, l’Oleguer i l’Eulàlia i L’Oriol amb la Núria.

Les tres parelles son de classe alta (burgesia catalana dels 50), en Cugat és intel·lectual, l’Oriol és esportista i l’Oleguer és un advocat molt famós i reconegut pel seu caràcter.

En canvi les seves dones, com totes les dones de l’època  es dediquen a cuidar de la casa, dels seus homes i els seus fills, excepte la Mercè que no té fills.

Els tres homes són molt diferents entre ells i les seves dones també, curiosament coincideixen en que les seves relacions amoroses estan en davallada.

3.4 Estructura

L’obra esta dividida en tres actes i un epíleg, en relació a les tres relacions i els triangles amorosos que hi ha. En els tres actes es presenta cada matrimoni i triangle amorós corresponent.

En el primer acte es presenta la relació del Cugat i la Mercè i el triangle compost per aquest dos i l’Oleguer.

En el segon acte es presenta el matrimoni de l’Oleguer i l’Eulàlia i es presenta el triangle amorós compost per aquests dos i l’Oriol.

Finalment al tercer acte es presenta el matrimoni compost per l’Oriol i la Núria i es presenta el triangle amorós compost per ells dos i en Cugat.

L’epíleg presenta el desenllaç de l’obra.

3.5 L’espai

L’obra comença a casa d’en Cugat i la Mercè, concretament al seu dormitori on tenen una discussió perquè ella li confessa que li agrada l’Oleguer, seguidament l’obra passa al segon acte i transcorreix l’acte a casa de l’Oleguer, ja que en Cugat decideix anar a buscar-lo per parlar sobre la confessió de la Mercè.

Primer parlen amb l’Eulàlia a la saleta i seguidament passa al despatx per parlar amb l’Oleguer sobre la confessió de la seva dona la Mercè.

En el tercer acte es situen a la terrassa de la Casa de l’Oriol i la Núria.

Finalment l’epíleg es situa a un restaurant de luxe on realitzen la celebració de les bodes de Níquel, celebren que porten 10 anys de matrimoni les tres parelles.

3.6 El temps

L’obra se seqüencialitza en tres períodes:

El primer acte es situa en una nit desprès d’un el·lipsi i les primeres hores del mati, concretament és dimecres 19 de Juny.

El segon acte es seqüencialitza 20 minuts després, quan el Cugat va a casa de l’Oleguer.

El tercer acte es seqüencialitza mes tard, de manera paral·lela amb el segon acte desprès d’una trucada de la Nuria a casa de l’Oleguer, la qual agafa el Cugat.

Finalment l’epíleg es situa dos dies desprès, concretament el divendres 21 de Juny en les bodes de Níquel.

3.7 El desenllaç

El desenllaç comença amb el final d’un discurs realitzat pel Cugat el dia de les bodes de Níquel, on ell parla de la felicitat i la impossibilitat d’aconseguir-la.

Desprès d’aquest discurs es proposa canviar de parella pel ball i les parelles s’adonden que de manera irònica estan aparellats amb la persona que forma el seu triangle amorós a més a més la Núria a causa de l’alcohol comença a desencadenar i explicar els triangles i finalment desprès de discutir les parelles decideixen marxar amb la seva parella actual.

En Cugat i la Marta decideixen continuar junts per conjurar la seva solitud, l’Oriol i la Núria també decideixen marxar junts i desprès de les confessions de la Núria el Oriol vol tornar a casa i tenir cura dels seus fill.

I finalment la comèdia conclou amb un final feliç protagonitzat per l’Oleguer i l’Eulàlia on recorden els mecanismes de seducció.

3.8 La llengua

Es tracta d'un llenguatge viu, irònic, el·líptic, que té al darrere una cultura on es barregen unes formes d'expressió burgeses i una tradició de girs i dites populars.

Sovint també trobem a aquesta obra, el joc combinat de brusquedat i lleugeresa, invectives i bromes, animositat.

A Ball robat tots els personatges principals són d'extracció burgesa i culturalment bastant uniformes. Tots parlen un català acurat, sense petulàncies. Només Cugat, per raons d'ofici, es permet l'ús de mots poc usuals com “sutzura”, “atzembla” i algun altre. Fora d'això, l'únic mot detonant de la comèdia pot ser “desdejuni” en lloc de l'habitual “esmorzar” en boca d'una minyona, a la meitat del primer acte.

-Ús d'expressions populars que no ofenguin el “bon gust” burgès (que no siguin sobretot “rurals”), com ara: “perquè tu ho dius!”, “I què dius de bo?”, “Ja te'l pots confitar”...

-Solucions planeres a castellanismes habituals: “vàlvula de sortida (“vàlvula d'escape”) o “això que dius” (“lo que dius”)

-Formes usuals de l'imperatiu, en contacte amb pronoms febles: “digue'm”, “digue-ho”, “permete'm” ...

-Combinacions vulgars de pronoms febles, també en contra de l'ortodòxia postfabriana: “l'hi” per “li ho”, n'és el cas límit.

-Reducció de per a a per en casos com “me'l reservo per mi” “un sandvitx per tu”

En general Oliver mostra un gran domini de la parla popular. En aquest sentit és freqüent la incorporació, en un diàleg, del xoc inesperat, murriesc, d'un estirabot popular que dóna sentit a un diàleg. També observem la presència del xoc humorístic, els jocs verbals, la dosificació d'elements contradictoris en el seu llenguatge.

Joan Oliver fa ús de la ironia perquè sap que és l'única arma susceptible de destruir allò negatiu i bestial que hi ha en el comportament humà i, a més, li permet de fugir de transcendentalismes.