El Cor Quiet
El Cor Quiet- Josep Carner
1- El Noucentisme i el Postsimbolisme
La poesía del període precedent: Joan Margall i l’Escola Mallorquina
L'escola mallorquina va ser el precedent del nou moviment anomenat el noucentisme, aquesta dona nom a un grup de poetes mallorquins en la primera meitat del segle XX. Aquests buscaven les arrels nacionals basant-se amb els gran clàssics de Roma i Grècia.
Tenen una temàtica relacionada amb el paisatge de les illes i valors cristians. Els autors més representatius foren Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.
Un altre autor molt representatiu en temps anteriors al noucentisme fou Joan Maragall, Barcelona 1860-1911, treballà com a periodista però tenia una gran influència política perquè es preocupava per les qüestions civils i creia que la poesia podia transformar la societat. Un exemple n'és "Oda a Espanya" que fa una crítica a la societat espanyola i al seu enrariment.
Podríem dir que amb la mort de Joan Maragall acaba el modernisme, per tant, com que el noucentisme comença al 1906 aquests dos coexisteixen.
Noucentisme: Definició, període i programa
El Modernisme es dóna per acabat l’any que va morir Joan Maragall, el 1911, com a data d’inici del Noucentisme s’ha pres el 1906. Cronològicament, per tant, el Modernisme i el Noucentisme són dos moviments que s’encavallen. El concepte: Noucentisme és una paraula que va popularitzar l’intel·lectual Eugeni d’Ors des dels articles que va publicar a “La Veu de Catalunya” en una secció que va titular Glosari. La va crear a imitació de la terminologia italiana emprada en història de l’art per anomenar certs segles amb l’enumeració de la centúria: Trecento, Quattrocento... En català, però, Noucentisme és un mot ambivalent: tant es pot referir a la centúria del segle XX com a l’adjectiu nou contraposat a vell.
El Noucentisme és el moviment politicocultural que, entre el 1906 i el 1923, aproximadament, recull les aspiracions dels capdavanters de la burgesia catalana, crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models de comportament social per fer possible la seva acció reformista. L’any 1906 es considera la data d’inici del Noucentisme sobretot per tres fets importants: és l’any que la Lliga Regionalista guanya les eleccions, que Eugeni d’Ors comença a publicar el seu Glosari a “La Veu de Catalunya” i que Enric Prat de la Riba publica “La nacionalitat catalana”. Tot i que es considera que la data de la fi del Noucentisme és el 1923, després del cop d’Estat del general Primo de Rivera, es pot dir que a partir del 1917 el moviment ja comença a davallar: després de la mort de Prat de la Riba, l’1 d’agost d’aquell any, la Lliga comença a decaure i es converteix en un partit cada cop més de dreta, defensor dels seus interessos de classe; per això els intel·lectuals trenquen el pacte que hi havien mantingut. Tanmateix, les noves generacions van continuar la lluita per aconseguir els ideals que s’havien proposat tant els modernistes com els noucentistes, però fora dels esquemes rígids que havia marcat el Noucentisme.
- Imperialisme Aquest terme, que era una manera còmoda de no haver de fer servir el mot nacionalisme, subratllava el caire antiseparatista del catalanisme burgès i recollia l’aspiració de la burgesia d’enderrocar l’Estat oligàrquic i reemplaçar-lo per un Estat burgès modern. Incloïa també la justificació que obligava un sector d’intel·lectuals a construir una estructura institucional per modernitzar Catalunya.
- Arbitrarisme Eugeni d’Ors va aplicar un mot a una manera de fer, aquesta vegada en l’àmbit estètic i literari, que es contraposava directament a l’espontaneisme: l’arbitrarisme, o sigui, el dret i el deure del creador d’intervenir en la seva obra per dominar-la i ordenar-la amb voluntat transformadora.
- Classicisme Tot i que el concepte de classicisme ja l’havia incorporat el moviment modernista, en el Noucentisme es converteix en una consigna d’ordre, embolcallada amb la preceptiva estètica adient, per crear un sistema regulador de la vida social i política. A Catalunya el classicisme substitueix una tradició i un llenguatge propis com a punt de referència.
- Mediterranisme Si el classicisme comporta el seny i la raó, el mediterranisme hi aporta la claror del paisatge mediterrani, com a contraposició a les boires nòrdiques que havia assimilat el Modernisme. I també significa el retorn als orígens i el llegat del classicisme pel que fa a l’organització política de les ciutats Estat gregues. La ciutat és el centre entorn del qual s’estructura la societat burgesa en contra de la influència que encara exercia el món rural. La Catalunya-ciutat, identificada amb Barcelona, va ser un dels ideals polítics de la Mancomunitat.
- Civilitat La ciutat era el marc ideal per demostrar que l’home, amb l’acció conjunta d’imperialisme i d’arbitrarisme, havia de tendir a la civilitat com a model de vida europeu perfecte. Era important anar imposant aquest mot clau davant la conflictivitat social que justament es vivia en aquella època.
Realment, el que pretenien els noucentistes amb tot aquest ideari era vetllar per la perfecció com a objectiu final. Calia treballar molt per poder acostar Catalunya al model de capitalisme competitiu europeu, que entén que per damunt de tot, fins i tot per damunt de l’obrer, hi ha d’haver la satisfacció de la feina ben feta.
Ideologia i ideari del Noucentrisme, Eugeni d’Ors
Eugeni d'Ors i Rovira va néixer a Barcelona, l'any 1881, de pare barceloní i mare cubana. Va estudiar el batxillerat al Instituto General Técnico, va iniciar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, i es va doctorar l'any 1905 a Madrid. Més tard va cursar la carrera de Filosofia i Lletres, i es va doctorar en Filosofia l'any 1913. De molt jove va col·laborar a la premsa catalana.
L'any 1906, va iniciar a La Veu de Catalunya la seva obra cabdal, el Glosari. Des de 1906 i fins al 1920, sota el pseudònim de "Xènius", Eugeni d'Ors va escriure una columna diària on tractava temes d'actualitat artística, política i cultural. L'estil modern, àgil i innovador, poc usual en el periodisme català de començaments de segle, va provocar impacte en la societat catalana, que va convertir el Glosari en el referent ineludible de tota una generació d'intel·lectuals. Des de la seva tribuna diària a La Veu de Catalunya, diari oficial la Lliga Regionalista, Xènius va exposar un ideari cívic i estètic: el Noucentisme, oposat al que fins aleshores era dominant: el Modernisme.
L'any 1910 va retornar a Barcelona i, convertit en l'intel·lectual català més popular i influent del moment, és nomenat secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans (1911). Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, va convertir Eugeni d'Ors en el filòsof i cap cultural del catalanisme polític. Des del seu càrrec, Ors va exercir el que molts van considerar una "dictadura cultural".
Després de la mort d’Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch, amb el qual Eugeni d’Ors era incompatible. El 1921 va deixar Catalunya i ja no va tornar a escriure mai més en català. Obra Eugeni d’Ors és l’autor d’una única obra: el Glosari. Aquesta obra constitueix un nou gènere literari, inventat per ell: la glosa. Es tracta d’un assaig breu, no superior a una pàgina, que amb un estil enlluernador mira de persuadir i fer reflexionar sobre fets diversos que afecten la vida col·lectiva. Per mitjà de les gloses Eugeni d’Ors va exposar tot el programa del Noucentisme. I com que es tractava d’una reforma, per dur-la a terme va crear un llenguatge nou. Ors fa servir un estil molt particular que es caracteritza pel to parabòlic que té: hi abunden els símils, i l’expressió, especialment la sintaxi, és barroca i fa ús de recursos efectistes per atraure l’atenció del lector. Ors no és solament l’ideòleg del Noucentisme, sinó un literat. Va publicar llibres muntats a partir d’una colla de gloses referides a un mateix tema. D’entre totes convé destacar La Ben Plantada, en què s’explica l’estiu d’una noia, la Ben Plantada, que Xènius converteix en símbol de la Catalunya noucentista i en la personificació dels valors de la classe burgesa.
Va morir el 25 de setembre de 1954 a Vilanova i la Geltrú, on acostumava a estiuejar, però va ser enterrat a Vilafranca del Penedès, d'on procedia la família de la seva mare.
La poesia postsimbolista. Dels precursors a la poesia pura.
És un derivat directe del simbolisme. És com un simbolisme però extremant-ne, radicalitzant-ne els plantejaments:
– Practiquen l’anomenada “poesia pura”, és a dir, una poesia absolutament independent de la realitat quotidiana, vàlida per ella mateixa sense necessitat de recórrer al seu significat, racionalment i estèticament completa. Segons els poetes postsimbolistes, “una ratlla bella sense significat és més valuosa que una que sigui menys bella amb significat.
– Es tracta d’una poesia hermètica, exigent, sofisticada. Del seu desxiframent el lector n’extreu un plaer intel·lectual suplementari.
– El llenguatge és sotmès a un exigent i intens procés d’elaboració intel·lectual i estilística, estètica, per tal d’arribar al valor absolut de la paraula poètica. La recerca constant de la musicalitat esdevé una obsessió per a aquests autors.
– Imatge del poeta: aïllat de la resta dels homes, tancats en la seva torre d’ivori.
– Rebuig de la realitat quotidiana.
La poesia postsimbolista a Catalunya.
Autors: Carles Riba, Joaquim Folguera, Marià Manent, Tomàs Garcés, Joan Sebastià Pons i Clementina Arderiu. Mai dins el panorama literari català no es tornarà a donar una generació de poetes com aquesta.
2- Josep Carner
Biografia
Josep carner va néixer a Barcelona, el 9 de febrer de 1884 i va morir a Brussel·les, el 4 de juny de 1970. Des de ben petit va començar a col·laborar a la revista "L'aureneta" i al cap de 15 anys va guanyar el seu primer premi, als jocs florals de Barcelona, va arribar a guanyar-ne tretze.
Es va treure la carrera de dret i de filosofia i l'any 1904 publica el seu primer llibre de versos, llibre dels poetes, d'influència modernista. Va estar relacionat amb el catalanisme polític, el noucentisme i el partit polític la lliga Regionalista, ja que va col·laborar amb el seu diari (la veu de Catalunya).
La seva font d'ingressos no era gaire bona i decideix marxar de Catalunya a buscar un nou rumb. La vida de diplomàtic comporta un periple que s'inicia a Gènova i prossegueix per a San José de Costa Rica, Brussel·les i París. Mentrestant, publica El cor quiet, el qual va publicar l'any 1925.
Finalitzada la Segona Guerra Mundial, retorna a Bèlgica i va ser membre del Consell Nacional de Catalunya a l'exili, a Londres (1945-1947).
Josep Carner va morir el 4 de juny a Brussel·les, després d'haver realitzat un viatge inesperat per tothom a Catalunya.
2a. Etapa. L’evolució del Noucentisme (1912-1920)
Carner comença aquesta segona etapa editant Les monjoies (1912), és un volum poètic que provoca un abans i un després dins el programa noucentista amb una poesia elegant i cuidada lingüísticament. És a dir, ens trobem amb un Josep Carner que precisament s’allunya de la poesia que ell havia conreat en la primera etapa, se’n desdiu, ara ja no l’atreu, vol trencar amb tot allò que ha fet anteriorment.
El 1914 Carner publica Auques i ventalls i La paraula al vent. Pel que fa al primer, és el darrer exemple de poesia noucentista que ens lliurarà el poeta, ara cantarà a la ciutat i als seus canvis al llarg de dotze mesos i la visió personal del poeta davant d’aquests canvis. Carner cantarà a una ciutat irreal, a una ciutat que idealitzada de manera irònica i en la qual pretén ser civilitzador i conductor d’una moralitat. En la visió de la ciutat també hi ha lloc per a la tragèdia de la vida quotidiana, que trencarà amb allò establert.
Pel que fa al segon poemari, La paraula al vent, Carner ens parla d’una història d’amor també al llarg d’un any natural i influïda per un fracàs sentimental real. És en aquests poemes on apareix un Carner més adult, més madur a l’hora d’abordar aquests temes. Per tant, els temes que més sobresortiran seran el descontentament, l’enyorament i la seva tristesa, tot des d’un jo poètic que afrontarà el desengany amorós. Carner ens parlarà d’un amor amb un caire més reflexiu, intel·lectualitzat d’antuvi.
La paraula al vent (1914) també deixa veure que Carner ha begut de la poesia anglesa, amb la meditació i l’ús del jo més líric a la recerca de la moralitat perduda. També retorna a l’ús dels símbols, quan empra l’àngel o el mirall, per exemple.
El noucentisme ha entrat en crisi pels volts del 1918 i tot pels canvis econòmics de l’època, és en aquest context que el nostre poeta decideix treure a la llum dos poemaris més: Bellaterra, bella gent (1918), en el qual idealitza al poble i a la seva gent. És en aquest poemari que ens trobarem davant la presència del Carner més detallista de sempre.
3a. Etapa. L’aproximació al postsimbolisme durant uns anys d’exili voluntari (1921-1938)
El 1921 va abandonar Catalunya per exercir com a diplomàtic, això va fer que s’allunyés de la seva terra fins gairebé els darrers dies de la seva vida. Tot i això, Carner segueix essent partícep de la cultura catalana col·laborant en llibres des de la distància o realitzant de tant en tant alguna visita. Aquest fet quedarà reflectit en la seva obra. En aquesta tercera etapa la seva poesia evoluciona de la mà de la poesia catalana, i esdevindrà una poètica més carregada de símbols.
Carner s’apropa al postsimbolisme, perquè li preocupa l’individu i tot allò que l’envolta. Sobresortirà el tema existencial acompanyat del record, l’enyorança i tot fent una reflexió que pretén ésser moralitzadora i acostar-se més a la realitat en què viu.
Josep Carner ens presenta dos tipus de poesia en aquest període de temps: una poesia propera a l’abstracció, que depassarà tot allò viscut i on la seva moralitat es veurà amb claredat. Aquesta poètica culminarà uns anys més tard amb l’obra Nabí (1941).
D’aquesta etapa són El cor quiet (1925), creat quan Carner ja exerceix la seva feina de de negociant amb les altres nacions i l’obliga a estar contínuament viatjant. En aquest recull de poemes trobarem incloses diverses temàtiques, entre elles: la nit com a rerefons, els arbres –un dels temes que el fascinaven i al qual va destinar tot un poemari el 1953, Arbres-, imatges del món que observa, poemes adreçats a individus i fins itot a l’abstracció. Dins el poema es veuen una sèrie d’interrogacions poètiques a les quals Carner dóna sortida, però sempre en un caire abstracte o justament amb elements concrets.
4a. Etapa. L’aprofundiment de la poètica postsimbolista en els anys de la postguerra (1939-1957).
És el temps de la guerra civil (1936-1939) i Josep Carner actua com a diplomàtic del govern català, i això es reflectirà en la seva poesia, veurem aquesta nostàlgia per la seva terra, si és vol, pàtria, aquest arrelament igual que fos un arbre, proper als seus orígens. Carner s’exilià a Mèxic i quan finalitzà la Segona Guerra Mundial anà a raure a Bèlgica, on treballà com a professor d’universitat. El retorn ja serà un somni, i no serà fins el 1970, per a una curta estada poc abans de morir.
Els ideals noucentistes queden enderrocats per la guerra i l’exili. És llavors que farà acte de presència el moviment postsimbolista que s’expressarà d’una manera més crítica amb la societat. Període en el qual Josep Carner edita Nabí (1941), un poema narratiu extens repartit en deu cants i amb mil tres-cents seixanta-cinc versos i que té com a rerefons el profeta Jonàs.
El 1957 és una data important dins la trajectòria del poeta, atès que edita el volum Poesia, llibre en el qual revisionarà tots els seus poemes i n’inclourà també de nous. Els poemaris que apareixen en aquests anys també mostren la doble tasca d’escriptura i revisió, són: Paliers (1950), Llunyania (1952), Arbres (1953) i Absència (1957) inclòs dins de Poesia. En tots aquests poemaris podem fitar: elements vinculats a l’exili, com per exemple, l’enyorament, el record, l’elegia, el retorn, però també la reflexió moral i existencial de tot allò que viu, veu i que al cap i a la fi el preocupa.
A Llunyania (1952), Carner ens parla de si mateix i allò que li passa per la ment. Absència (1957) ens segueix mostrant poemes que parlen de la pròpia situació personal des de l’exili. Arbres (1953) incorpora poemes ja coneguts.
5a. Etapa. Coda final (1958-1970)
A partir de l’any 1957 Josep Carner encara edita tres volums més de poesia: Museu zoològic (1963), Bestiari(1964) i El tomb de l’any (1966). Els dos primers estan estretament lligats pel món dels animals com a esquer que els vincula. El tercer és considerat una petita ampliació al volum de 1957 esmentat abans, una addenda de diversos poemes.
A Museu zoològic (1963) Carner va preparant el camí per a un any després amb Bestiari. És un petit recull amb tan sols vint-i-quatre poemes amb caire epigramàtic, és a dir, poemes satírics de curta llargària que pretenen moralitzar sobre algun aspecte de la política, social o moral.
Bestiari (1964) recull cent cinquanta-quatre poemes, ja es veu d’entrada que és un poemari molt més exhaustiu i treballat que el seu precedent, on fins i tot, Carner endreça per ordre alfabètic els poemes que hi apareixen, a mode de diccionari enciclopèdic. Aquest volum també destaca perquè no reescriu cap poema, sinó que allò que aporta és novetat. Molts d’aquests poemes mostren les ganes de jugar i passar-ho bé del poeta, juga amb les paraules i això queda ben exemplificat al poemari. Cosa que ens acostarà l’autor a la seva primera etapa, la de provatures. Aquest recull de poemes també emula Els fruits saborosos(1906), però enlloc de poetitzar ara els fruits, o els arbres aArbres (1953), ara poetitzarà el món animal, d’aquí que el recull s’intituli Bestiari. Els animals els emprarà com a una eina per a arribar a allò que realment ens vol transmetre el poeta, parla de la condició humana i dels seus comportaments, és precisament aquesta la definició de bestiari. De totes maneres hi ha també dos poemes adreçats a animals mitològics: El drac i El fènix. És a Bestiari on s’observa plenament al Carner més compromès amb la realitat.
El tomb de l’any (1966) és el darrer poemari que ens va lliurar Carner en vida. El poeta retorna a la vella idea de reescriure poemes que no l’havien acabat de convèncer i mesclar-los amb d’altres de nous. En aquest volum s’hi plasmen els següents temes: tranquil·litat de l’ambient familiar, Déu com a referència dins el modus vivendi de les persones o la humanització de la natura.
El poemari comença parlant de la primavera i finalitza amb poemes que ens parlen de l’hivern, d’aquí li ve el títol. Carner ens parla dels seus records de joventut dins els poemes recuperats anteriorment a 1957, però sense oblidar la vellesa, és El més vell del poble que Carner s’acomiada del seu públic.
3- El cor quiet
El cor quiet consta de 83 poemes, els quals es reparteixen en cinc seccions: «Les nits» amb 10 poemes; «Els arbres», 11; «Les estampes», 44; «Les adreces», 7; i «L'assenyament», 11.
El títol d'aquest recull de poemes "cor quiet" fa referència a l'etapa final del autor que simbolitza la vellesa on el cor ja està més tranquil. En resumides paraules és la trajectòria que fa l'autor de la inquietud al seny.
Aquest poemari es caracteritza per:
Preocupació per la condició de l'home: virtuts i limitacions de la persona humana.
La humanització de la poesia amb el reflex de temes com el record i l'enyorança.
Recerca de solucions a la preocupació que li provoca angoixa.
La veu poètica és el pròpi autor.
Aquest poema té una estructura organitzada amb 5 seccions. La primera secció s'anomena les nits on parla sobre d'introspecció nocturna i es troben diferents sentiments com l'angoixa per el misteri que és la nit i els somnis, també busca respostes. Es diu que l'autor patia d'insomni per tant, molts dels poemes parlen d'un entorn d'un carrer deserts.
La segona secció s'anomena els arbres i l'autor el que fa és crear diferents imatges a través dels arbres a partir de records. Per això, l'autor dóna qualitats pròpies i realitats d'éssers humans. Els pins, per exemple, té un paper molt important ja que representa Catalunya perquè n'hi ha molt.
La tercera secció anomenada Les Estampes està composada per 44 poemes i per tant, és la secció més llarga del poemari. El títol fa referència a diferents instants, moments, emocions o pensaments,... A més els poemes estan ordenats per les estacions de l'any i també està molt relacionat a diferents festivitats religiós.
La quarta secció anomenada les adreces és la més curta amb set poemes. Cada poema està adreçat a una persona coneguda i amb cert valor sentimental per l'autor.
Finalment, l'última secció és L'assanyament que dona nom a una paraula inventada per Carner que significa "ficar seny a alguna cosa". En aquesta secció és quan té el "cor quiet" després d'un llarg recorregut que comença amb el cor inquiet de les nits. El poeta per tant, està aïllat de l'exterior i només es focalitza amb l'interior.